Entrevista a KITSCH A LA COVA (Català)

KITSCH A LA COVA és un nou projecte que reuneix vells coneguts del millor rock fosc fet a casa nostra com són Lluís Costabella i Joan Pairó del grup KITSCH amb Mon a la Cova (ex-CASUAL). La seva proposta és una revisió estilística del temari de KITSCH i de Mon a la Cova, amb temes nous i versions emblemàtiques. Aquesta és l’entrevista que vem fer amb Mon a la Cova, vocalista de KAC, a la que es van afeguir en Lluís i en Joan.

MSATC: Bones Mon! Comencem les preguntes amb una d’obligada. Quan, com i per què va sorgir la idea de muntar aquest projecte?

M: La idea tal i com s’està desenvolupant ha germinat posteriorment i sobre la marxa, a tota velocitat per cert, però l’empenta i el nom mateix van venir d’unes trucades enigmàtiques i en el seu moment pràcticament incomprensibles per a mi que em va fer el Lluís ara farà un any i mig, cap a la primavera del 2013. Per què? Màgia de la pura, dura i còsmica. De la que t’atravessa i et pot esclafar o alliberar, com qui tira els daus…

MSATC: Mon, ja t’has presentat com a cantant de Kitsch a la Cova en un parell de concerts a l’(a)phònica de Banyoles i al MMVV de Vic. Com va anar? Com t’has sentit de nou a dalt d’un escenari amb nous companys?

M: No podria tenir millors companys, i t’ho diu algú prou llunàtic… He de reconèixer que hi ha moments en què jo mateix encara em sorprenc quan des de l’escenari estant veig ara en Joan i ara en Lluís, sabent que jo estic per allà al mig… Per mi tornar a l’escenari ha estat molt potent, a nivell personal i musical, i més amb aquestes dues bèsties de Banyoles.

MSATC: Per cert, lo de “a la Cova” del nom, d’on ve? Te’l va inspirar Plató o Nick Cave?

M: Si ho sabés, no ho recordaria. Si ho recordés, no t’ho diria. I si t’ho digués, no seria veritat. Amb tot, puc dir que sent jo adolescent, estava sempre tancat a la meva habitació i el meu germà em deia que allò era la meva cova. I la veritat, sempre he necessitat llocs tancats on poder estar tranquil i sol. Més enllà d’això, el nom dóna molt joc i és ambigu. Plató, Nick Cave… sí, clar, són tios importants…

MSATC: Com sempre, els de Banyoles fan les coses a la seva manera, promocionant un disc que encara no té ni nom ni cara. En quina fase de la gravació esteu?

M: Tenim pràcticament la tria feta, ho tenim pràcticament tot gravat, i hi ha encara feina d’edició i mescla, de la qual se n’ocupa el gran Lluís (sense conyes!), per tant, li passo la pregunta.

LL: Ara mateix jo diria que estem a un 75-80 per cent de la feina… Resulta molt difícil robar hores al dia a dia per fer realitat aquest projecte. Resumint, que treballant com treballem tots en altres feines costa molt portar-ho endavant… almenys de manera ràpida.

 KAC: Segadors d’ànimes.

MSATC: A part de posar-hi la teva “germànica, especial i magnètica” veu, aportes més coses (instruments / producció / poesia dadaista / dilemes filosòfics…)?

M: Sobretot els molesto. I alguna guitarra rítmica en alguna cançó també toco. En tot cas, a nivell compositiu, hi som els tres. Col·laboro amb lletres i música, tot i que en el primer disc hi haurà quatre cançons que ja constaran com a Kitsch a la Cova, reversions sobretot de Kitsch, alguna de Casual i de Mon a la Cova, i alguna versió de grups foranis. Pel proper disc, si hi arribem, hi haurà més composicions noves.

MSATC: Que podem esperar de les noves cançons? Diuen que sonen més fosques, heu inventat un nou to de negre?

LL: La voluntat hi és. En tot cas voldria que fos un nou camí que ens porti al negre.

 

Tanta música festiva, innocent i joiosa en temps tan especialment corruptes, decadents i escabrosos resulta sospitosa. – Lluís Costabella

 

MSATC: Penso que “Kitsch 10” és un dels seus millors treballs. Mentre els primers elapés són plens de guitarres esmolades, immediatesa punk i lletres amb fusta d’himne, a partir del “Kitsch 7” (el del flam xinès) es fiquen en terreny de l’electrònica, tirant de caixa de ritmes, loops… amb quina etapa et quedes?

M: La primera i la darrera. Com els grans grups, però, Kitsch tenen molt d’on agafar. I la veritat és que m’agraden de diferent manera els diferents moments. Els himnes del principi, la canya desfassada del IV, l’ambient decadent del Curset… i els darrers tres àlbums sencers. Especialment el 10, possiblement. Clar que també hi ha els singles posteriors que arrassen. La veritat és que els vaig conèixer el 1990 per casualitat, comprant un cassette en una tenda de no sé quina ciutat petita del Vallès on parava per carambola… i des de llavors no els he pogut abandonar. (MSATC: Nosaltres tampoc)

MSATC: L’any vinent, Kitsch compleixen ni més ni menys que 30 anys. Recordo el concert del 20è aniversari al Teatre Municipal de Banyoles, on vas fer un tros de versió de “The Passenger”, que tenen pensat aquesta vegada?

M: Un atemptat?

LL: Tenim unes quantes idees i possibilitats en ment. Però ara mateix sí que és cert que tots els nostres esforços estan posats en el nou projecte de Kitsch a la Cova.

MSATC: A quin curs anaves quan Kitsch tocaven a la Zeleste al ’92?

M: Em sembla que a segon de BUP… tenia 16 anys, crec… Em va agradar veure que no tot el que es feia en català havia d’avorrir, deixar indiferent o provocar nàusees… De fet, en aquella època ja estava tocant punk rock amb Guilles Maleïdes…

 

És un país bastant miserable… Pensa que aquí triomfa gent del tamany d’una Montserrat Caballé. – Mon a la Cova

 

MSATC: Després del “Kitsch 10” (autoproclamat com el seu epitafi) han tret singles, videoclips, però no és fins la teva incorporació que s’han decidit a gravar un nou LP. Sabem perfectament que Kitsch ho deixaran en el moment que un de la parella falti, llavors perquè tanta recança a gravar un àlbum sencer? Està tot fet i dit realment? Ets el revulsiu que els faltava? Tan tip de cantar està en Lluís?

M: Kitsch fan el que volen, com sempre, i jo he tingut sort de ser prou “txungo” per ells!

LL: Ara com ara em mantinc en la idea que Kitsch no tornarà a fer un àlbum sencer de material nou. En tot cas, podia ser que El “Kitsch Past Ten”, que ara com ara esta publicar al bandcamp en format digital, i que conté tot el que hem get des del Kitsch 10, poster veggie la plum en format físic amb algun afegit…però para de computer. Ara és l’hora del Kitsch a la Cova.

Lluís Costabella a l’(a)phònica de Banyoles.

MSATC: Mentre “La movida” s’emporta sempre tots els elogis, als 80 també hi havien grups (oblidats pels mitjans fa anys) com Detectors que influïts pel post-punk feien grandíssimes cançons en català, però aquí ni se’n parla ni se’ls versiona, ni res de res, per què?

M: És un país bastant miserable… Pensa que aquí triomfa gent del tamany d’una Montserrat Caballé… Així que… En un país normal Kitsch viurien de la música, i farien igualment el què els donés la gana. “La movida” es va inflar per una raó senzilla: la capital és la capital. I així ens va…

MSATC: Tenim festivals internacionals de música electrònica, indie-pop… però que passa amb el metall extrem, industrial, gòtic… ? la falta de públic en aquests concerts, ens converteix en el lloc menys atractiu per muntar un grup?

M: ?

LL: Ens diuen que al públic no li agrada que el maregis amb pensaments foscos i amb idees malvades. La realitat és que tampoc se’ns deixa provar-ho. Tanta música festiva, innocent i joiosa en temps tan especialment corruptes, decadents i escabrosos resulta sospitosa, per a mi almenys.

MSATC (DeadxRamones): Tan Casual como Kitsch sempre han anat “per lliure”, penso que la seva proposta no s’ha acabat d’entendre gaire. No són sant de devoció ni de “metaleros”, ni de “kumbes” del rock català, ni de gòtics de discoteca…. us heu sentit, en algun moment, part integrant d’algun moviment/estil musical concret?

M: No. De fet, gairebé mai m’he sentit part de res. Em sento més aviat alienat… encara ara. I suposo que dec ser també alienant. Així ningú ens entén ni ens estima. Però saps què… nosaltres estem plens d’amor! Ha ha ha. No home no! La veritat és que a vegades rius per no plorar, però ja tinc assumit que nosaltres anem a la nostra, i si el preu a pagar és aquest, doncs el paguem. Ara bé, després no esperis que fem cançons d’amor. Perquè no hi ha cap raó per fer-ne… Ni en sabríem…

LL: No. Per això hem intentat crear sempre la nostra pròpia marca, intentar definir una manera de fer que sigui pròpia, un so i un estil diferenciats. Més o menys ho hem aconseguit i en alguns aspectes, fins i tot amb èxit…

 

La seva visió irònica i sòrdida de l’existència coïncidia prou amb la meva. Sempre m’havia agradat que les lletres no fossin evidents, que tinguessin un punt més extrem o en alguns casos recargolat i surrealista. – Mon a la Cova sobre el rock gòtic.

 

MSATC: Sembla que el post-punk i el darkwave torna a tenir tirada, em refereixo als grups de Fabrika Records o d’altres de més aprop como els Belgrado o els valencians Antiguo Régimen. Us interessen els revival, o lo que van fer The Cure o Joy Division és insuperable?

M: Hi ha grups que beuen molt d’altres i ho fan molt bé, i fins i tot treuen el seu estil propi al final. Penso per exemple en els She Wants Revenge o en Ikon mateix. Ara bé, els grups extremadament mimètics que no es dónen llibertat acostumen a cansar-se ells mateixos i a l’oient. Cure i Joy Division són grups enormes, en el seu estil tan diferent entre si, per cert, i poden inspirar a molts. Tot i que a dia d’avui, em sembla que Killing Joke són el millor grup d’aquella fornada, i m’agraden tant els darrers discos com els primers. De fet, me’ls escolto més els últims LP’s que els “clàssics”, i això només passa amb els grans grups, el nom dels quals comença amb K!

Intentar fer el mateix que altres té un punt absurd. Tot i que si copiant acabes trobant la teva via, perfecte! Així ho han fet tots els grups. Fins i tot Cure i Joy Division.

Dels grups que dius, Belgrado estan força bé pel que he sentit. Tot i que em quedo amb els amics alemanys de Monozid.

MSATC: Recordo el mític bolo que Kitsch va fer a Rússia i les gires de Casual per Alemanya (i un festival a Londres). A part de dormir poc, beure molt i fer olor a mitjó brut, en que ajuda als grups a creuar la Jonquera?

M: Ha ha ha. Sobretot l’olor de mitjó brut del tio del costat!!! Va, seriosament. En què ajuda? Doncs en veure el teu planeta des de fora, i en molts casos en veure que a altres llocs la teva proposta agrada, enganxa i convenç. També serverix per tornar a casa i voler-se penjar d’una biga, però això no s’ha de dir, oi?

LL: Tocar fora et permet somiar que un altre mon -i millor- és possible. Ha ha ha!

MSATC: Quin és el teu millor record d’aquelles gires en furgoneta?

M: La gent, la reacció, el tocar cada nit. La sensació de fatiga i exaltació a la vegada. Ara bé, els millors records són privats… i a més, el meu Alzheimer juvenil m’impedeix de recordar-los quan vull.

MSATC: L’últim disc que t’has comprat/baixat/streamejat és…?

M: Comprat l’últim de Mayhem i el de la Lana del Rey. Baixat el nou de The Church, Blut Aus Nord, Monster Magnet, Merciful Nuns i Tea Party…

LL: Baixats el darrer dels Buzzcocks i el darrer d’Imperial State Electric.

JP: Comprat, el darrer de Detroit i baixat, el darrer de Shaka Ponk.

MSATC: (Pregunta per Mon) Quan no assages o llegeixes Heidegger, vas a concerts?

M: Sí, tant com l’economia del temps i del diner em permet. El darrer mes he vist als Swans –un dels meus amors fidels des de jove-, el Morrissey, Overkill i Prong. I al concert de reunió després de més de deu anys d’Extremaunción amb el Yago, cantant, que va fer la portada del “Figura 11” (2003) de CASUAL i de “Sessions Greus” (2012) de Mon a la Cova. No em puc queixar!

MSATC: (Pregunta per Kitsch) Quan no esteu a l’estudi o llegint Baudelaire, aneu a concerts?

LL: Poc. Molt poc. El darrer el concert d’en Morrissey i encara perquè en Mon em va enredar. Em costa molt aixecar el cul i anar-hi i jo m’ho perdo… en sóc plenament conscient.

JP: No.

Mon a la Cova.

MSATC: Quines cintes s’escoltaven al cotxe dels pares?

M: Quines cintes escoltaven els meus pares quan jo era petit? Doncs bastant de jazz, els Beatles, una mica de clàssica, Lluís Llach, Paco Ibánez, la Trinca i l’Eugenio, que recordi. Jo em vaig quedar amb els Beatles i l’Eugenio, sobretot. Posava els vinils a casa quan tenia cinc anys i no em veien…

MSATC: Amb Casual veu versionar alguns dels canònics del rock gòtic com Christian Death o Bauhaus, que és el que més et va atreure del moviment gòtic?

M: La radicalitat d’alguns dels seus artistes, i una visió irònica i sòrdida de l’existència que coïncidia prou amb la meva. Sempre m’havia agradat que les lletres no fossin evidents, que tinguessin un punt més extrem o en alguns casos recargolat i surrealista. I evidentment, la teatralitat, que crec que és essencial en la música rock, si és que aquesta ha de dir alguna cosa en absolut.

MSATC: L’escena gòtica és com una muntanya russa, tant aviat està de moda com torna al “under” més absolut. A la Barcelona de finals dels noranta, els clubs gòtics surtien com bolets però la majoria han desaparegut (que jo sàpiga només queda l’Undead i el Demonix a l’Hospitalet). Sent de Gracia suposo que devies anar a llocs com l’Undead, Vampiria, Sometimes, Templebeat, Nocturna…?

M: Vaig fer algunes visites, però no he estat mai massa d’anar amb gent a veure gent que vol veure altra gent. No sé si m’explico. En resum, sol o acompanyat, però amb poca gent millor. No m’agraden tant els humans, la veritat.

MSATC: Encara has tingut sort de viure a Barcelona, perquè a Banyoles al ’85 no devia haver-hi massa cosa a fer… tot i així sortien grups com HHH, quins altres recordeu?

(MSATC: Una banda banyolina que ens agrada recordar van ser els death metalers Pulmons Negres, que van treure dos LPs “Pulmons Negres” (Practik, 1994) i “Víctima Innocent” (Urantia, 1995).

MSATC: Tornant al tema dels grups oblidats, els Fang de la Mariona Aupí també van sortir de Banyoles, al mateix any que Casual. Els seus dos primers discs junt amb Jaume García “My weakpoint” y “My black dress” són increïbles. Per què aquest tipus de projectes ho tenen tant difícil? tan mediocres són els gustos d’aquest país que només tenen orelles pels maleïts Manel i/o Amics de les Arts?

M: Amb en Lluís i en Joan estem preparant uns ritus que canviaran tot això… D’una vegada per totes! Ha ha ha. És que vaig anar a l’In-èdit a veure el documental de Killing Joke (The Death and Resurrection Show) i encara estic sota l’encanteri.

MSATC: Si Anglaterra és el bressol del rock gòtic, llavors Alemanya és el país dels festivals. Tu que coneixes bé la cultura d’aquests “menja-xucrut”, per què creus que els agrada tant vestir-se en plan victorià i pintar-se la cara (en realitat pots veure gent de qualsevol rotllo: cybergoth, steampunk, lolita… desfilar pels carrers de Leipzig)?

M: Deu ser perquè són tímids i pàl·lids. El negre amb el blanc esmorteït fa molt bon joc…

MSATC: Has anat mai al Wave Gotik Treffen? Quan veig els vídeos de cada nova edició, penso que aquests grans festivals (WGT, M’era Luna…) només són una excusa per disfressar-se, estàs d’acord?

M: Home, al WGT hi ha una oferta brutal, variadíssima, i al meu gust, molt interessant.

 

Quan ningú en parlava (Sebastià Roure) estava determinat en què havíem de fer una cançó d’homenatge a Salvador Puig Antich. – Mon a la Cova

 

MSATC: Ara digue’m lo primer que et vingui al cap.

M: Dolent! Ai, no, encara no ho he de dir.

(Mon a la Cova)

– Rozz Williams: l’enfonsament, l’obsessió, la fascinació… “Forever came today”

– Iggy Pop: amor a primera vista i company de viatge

– Peter Murphy: la veu (fill bastard del Bowie i l’Iggy i el John Foxx…). I no ens oblidéssim d’un altre Pere de veu prodigiosa: Peter Hammill.

– Lou Reed: malcarat únic, entranyable i mort. Una referència i un “educador” en el bon/mal sentit de la paraula!!!!

– Kitsch: l’oasi dels catalans desviats (MSATC: No se m’hauria acudit una definició millor)

(Kitsch)

– “Goth Rock Black Book” de Mick Mercer : el primer llibre d’una llarga llista…

– Parálisis Permanente: els creadors d’un himne fosc: autosuficiencia.

– Sputnik (Canal 33): el calaix de sastre on almenys deixaven treure el cap als músics… fins i tot a nosaltres!!!!

– Banyoles: Aquest lloc que enlloc ens porta.

– Casual: El grup que era molt bo i que vam deixar morir.

MSATC: Parlant de Lou Reed, heu vist “desde Berlín” al Romea?

M: No.

MSATC: Ens veurem a Nick Cave? L’entrada més barata costa 78 euros (!!??), però a Madrid ja no en queden (!!??)

M: No sé si ens veurem perquè sóc baixet, però l’entrada la tinc. I per tant, sóc més pobre que abans.

MSATC: Per acabar, una curiositat, d’on va sortir la lletra ”Hores Lentes”?

M: És un poema que em va passar el Roure (Sebastià Roure), poeta, home de bar i company inoblidable que va morir ja fa uns anys… Quan ningú en parlava ell estava determinat en què havíem de fer una cançó amb aquella lletra en homenatge a Salvador Puig Antich. La cançó va sortir en el Maxi-CD de CASUAL “Hores Lentes” i en un recopil·latori titulat “Recordem Salvador Puig Antich” (2005) amb diversos grups com Graves, Roure & the Bad Friends, Entartete Kunst…

MSATC: Gràcies, ens veiem al proper concert!

KITSCH A LA COVA
http://kitschalacova.bandcamp.com
https://www.facebook.com/kitschalacova
http://vimeo.com/88194823

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s